|
|
| Guió | Joan Marsó i Marc Comas |
| Direcció | Marc Comas |
| Actors | Ramon Marsó, Lurdes Casas, Joan Marsó |
| Direcció d'actors | Carme Cané |
| Operador de càmera | Eudald Teixidor |
| Direcció de fotografia | Oriol Molas |
| Disseny d'il·luminació | Lluís Quintana |
| Música | Jordi Orozco |
| So | David Font |
| Vestuari, atrezzo i script | Albert Solà |
| Maquillatge | Montse Vilà |
Un malalt terminal passa les últimes hores de la seva vida envoltat de vells coneguts que no reconeix, mentre navega entre somnis i deliris. Físicament està estirat en un llit connectat a unes màquines que l'ajuden a viure. Mentalment és al Montseny gaudint de la natura i dels instints vitals de llibertat. En l'agonia final l'acompanyen el seu germà, una infermera i un capellà.
El moribund és un èsser primari, exempt de culpabilitat, allunyat de les convencions i normes socials, impermeable a les emocions. És una victima de si mateix que utilitza la violència com a escut protector. En definitiva és una bèstia en un món d'humans.
El seu germà, en canvi, busca viure i entendre el món a través de la bondat. Una generosiat ridícula que sumada a una curiositat insana cap al seu tiet, converteix el personatge en una caricatura del bon samarità.
La infermera és algú que ha fet de la venjança la seva forma de vida. Ens trobem davant d'una altra bèstia tancada dins la mateixa gàbia.
El tiet, és el capellà misteriós, és l'ideòleg que ha de salvar l'home. És dur i implacable en una situaciò que el desborda fins i tot a ell.
Entre les quatre parets de l'habitació descobrim que les paraules poden ser més letals que qualsevol arma, que la bondat pot arribar a ser perversa, que la venjança es converteix en compassió i que la ideologia neix de l'odi. En una situació terminal no som capaços de fugir de la violència.
Dins l'habitació, al voltant del llit, els fantasmes del passat encara són vius i provoquen que el final inexorable acabi fent un gir de 180 graus. El moribund riu, la infermera obre totes les ferides, el germà té fe i el capellà , que no té cap esperança, peca.
Vivim en un món terminal. Tots ho sabem, però preferim mirar cap a un altra banda. No és culpa nostra, no podem fer res. Hi ha una culpa més perversa que la falsa ingenuïtat:: adoctrinar ingenuïtat.
Un home terminal. Tots ho saben, tots els miren. No és culpa seva, no poden fer res, però ho fan. Culpa, perversió, adoctrinament.
Un moribund, delira, somia, recorda, desvarieja des del llit d'una petita habitació amb vistes al Montseny. Una infermera busca venjança en un fantasma que reposa en una dolorosa habitació. Un capellà, que no perdona, acaba la seva obra en una incòmode habitació. Un germà amb remordiments resa en una habitació perillosa.
Però sota els llençols no hi ha un moribund, hi ha algú que es nega a viure sense una llibertat animal. Hi ha un home que odia als homes, un criminal que no respecta la vida, una víctima incapaç de sentir compassió.
Però darrera la bata no hi ha una infermera, hi ha una dona torturada, ferida, perduda. Una sàdica que ha perdut qualsevol contacte amb la realitat, una víctima d'una violació eterna.
Però dins la sotana no hi ha un capellà, hi ha el pitjor dels ideòlegs, hi ha la perversió de les paraules i la crueltat dels fets, hi ha una víctima de sí mateix.
Però sota la pell no hi ha un germà, hi ha un nàufrag buscant una missió, un pobre ingenu que encara creu en els miracles, una altra víctima d'una societat terminal.
La mort és dolça; pero l'habitació que l'espera és cruel.
Johan el Manso.
Sempre són la resta els que es moren.
Marcel Duchamp (1887-1968) Pintor francès
No tinc por de la mort, el que em passa és que no m'agradaria ser allà quan passi.
Woody Allen (1935-?) Actor, director i escriptor Nord americà.
La violència és por de les idees dels altres i poca fè en les propies.
Antonio Fraguas Forges (1942-?) Humorista espanyol.
Els mitjans violents ens donaran una llibertat violenta.
Mahatma Gandhi (1869-1948) Politic i pensador indi.
El món no està en perill per culpa de les persones dolentes, sinó per les que permeten la maldat.
Albert Einstein (1879-1955) Científic.
Mai és excusable ser malvat, però hi ha cert mèrit en saber que un ho és.
Charles Baudelaire (1821-1867) Escriptor, poeta i crític francès.
Acusar a la maldat dels temps que corren, és excusar-nos a nosaltres mateixos.
Thomas Fuller (1610-1661) Clerge i escriptor anglès.
bravenet.com