Maig/Juny 2006 (emès per la Xarxa de TV locals Maig i Juny 2006, semifinalista I er. concurs de monòlegs del 9TV)

 

versió reduïda.... 

 

(Vestuari: Camisa negre, coll blanc de capellà i amb ulleres de sol. Porta el “catecismo” obert)

 

 A Maria.....

Estimats amics, el títol del meu monòleg és:

Diuen que jo seré l’últim capellà de Vic.

 

El pare Jaume m’ha aconsellat que em presenti en aquest concurs de monòlegs, m’ha dit que m’aniria molt bé per desfogar-me, per poder dur a terme la meva futura tasca sacerdotal a la parròquia, davant dels meus propis feligresos.

Estic un pel nerviós, però crec que podré explicar-vos que representa per mi la labor del sacerdoci, avui en dia.

 

Molts m’han dit que jo, per la meva edat seré l’últim capellà de Vic. Molts ho esperen, molts ho creuen, menys jo. No sóc, ni seré, l’últim d’aquesta raça d’homes que han dut a fer, que Vic fos considerada la ciutat dels Sants.

 

I us miro a vosaltres  i penso que faríeu fills meus?

En el vostre llit de mort, sols, sense l’acolliment espiritual d’un home amb fe, un capellà que us guiaria pel camí, qui us ajudaria a fer el traspàs?

Per cert no us heu demanat mai, quin és el lloc on la mort se us farà present? Quina pregunta tant bonica.

Pel que fa a mi, desitjo de tot cor, que m’arribi un dia resant. I no a qualsevol lloc, resant al cor de la capella fonda que tinc a casa els pares, uns cristians de tota la vida. Una capella senzilla, amb el crist sagnant, clavat a la creu, i un petit altar on de petit hi vaig somiar en fer tantes misses...

 

 Però sempre hi ha xais joves que els has de guiar pel recte camí. L’altre dia vaig realitzar un ofici amb uns alumnes del seminari, uns nois de dotze anys. Un d’ells, assegut a primera fila, em va demostrar què pot amagar el fons de les ànimes més joves.

Va vomitar un suc negre que va anar a parar als meus peus, mentre jo aturant la missa, jo,  conscient del que li estava passant en aquells moments, vaig agafar-lo pel front i li vaig cridar en l’idioma que a vegades utilitza el dimoni, “sacalo!” “sacalo”! i ho va treure tot. Des de aquell dia el noi em mira amb uns altres ulls, ho noto.

 

Quina vergonya sento, quan veig la proliferació d’esglésies pentecostals, evangèliques, profanes... Aquesta diversitat, que diuen ara, no ens ajudarà a preservar el nostre esperit catòlic, apostòlic i catalanista.

No, jo dic, no, a aquestes esglésies! I no s’han de prohibir, com fa l’ajuntament, pel fet de no tenir els permisos, ni les llicències oportunes, no! Cal prohibir-les per que no són d’aquí, no són nostres. Cal una ma ferma que no ho permeti.

Un bon cristià, em deia sortint de missa de sis dels Dolors, que patia pel fet que les esglésies cristianes de Vic tampoc tenen els permisos d’activitats que l’ajuntament està demanant a totes aquestes altres confessions, i molt preocupat, em demanava, si jo considerava que hi havia perill que l’Ajuntament de Vic, ens pogués arribar a exigir a nosaltres, el mateix...

Jo me’l vaig mirar fit a fit i li vaig respondre, “En cap cas! A Vic sempre manarà Convergència i Unió, i com sempre, l’església catòlica serà la que donarà sentit moral a la nostra antiga ciutat, acompanyada del nostre esperit catalanista”.

  No voldria acabar sense recordar a tots els capellans anònims que han fet que Vic, la nostra ciutat pugui gaudir del repòs i la pau que actualment encara gaudim.

La pau sigui amb vosaltres....

 

Autor: Joan Marsó Codina  

Títol: Dins les entranyes de la bèstia (versió reduïda)

  

Intèrpret: David Font

 

Autor: Joan Marsó Codina

 

  

(atretzo: Samarreta imperi, perruca negre amb molt cabell, i porta  a la ma una ampolla líquid groc. Dur dues nòmines a la butxaca)

 

Bona tarda, sóc  la bèstia.

 

I em diuen la bèstia per que sóc molt animal. Jutgeu per vosaltres mateixos.

 

(veu de l’ampolla) aaagggg....

 

I tothom es demana, que hi ha dins les entranyes de la bèstia?

 

Doncs d’això us vull parlar, de les meves entranyes!

 

(veu de l’ampolla) aaagggg...

 

Només heu de fer un esforç d’imaginació i com si fos un episodi del CSI, entrar fent un zoom, pel furat del nas i anar baixant pels revolts de les fosses nasals, un cop ben marejats arribem a la tràquea, i l’esòfag, tot recte fins a l’estómac, d’aquí al fetge i del fetge a les venes i a la sang. I amb una mica més d’imaginació serem un glòbul vermell que circula a tota castanya, fins que arribarem a l’origen de tot, la melsa!!! Aarrggg....

 

Desagradable no? Doncs ara fem un pas més i penseu en els capgrossos que porta la bèstia a l’interior de les bosses. Els veieu? Amb la imaginació vull dir?

La bèstia té una amiga que està obsessionada amb els cap grossos,...no els de la bèstia, sinó amb uns que se li apareixen en la seva piscina.

La boja, pels que no la conegueu, és alta, cintura de ballarina,  té un cos perfecte, però té els ulls de boja!! I per això és la boja, per que quan ho fa amb la bèstia se li giren els ulls botits, se li queden en blanc i treu tanta saliva que la bèstia queda ben molla!

 

Viu en un àtic i la bèstia cada tarda, abans no es pongui el sol, puja per la façana, fins a la terrassa i un cop allà la troba prenent el sol, despullada, i aaagggggg.....

 

(veu com si li anés la vida)

 

La boja doncs té una piscina, petita, al costat de la tombona. I sabeu que? No hi deixa banyar a la bèstia! Tot i que la bèstia li ha demanat de genolls i plorant de pena...

Resulta que a dins la piscina de plàstic, se li fan cap grossos, i no sap per que. Això si són uns cap grossos bonics per que si! Són negres, amples, forts, amb el cap ple de pel, ... aaagggg....

 

La boja està emprenyada per que sempre li surten cap grossos, encara que canviï l’aigua sovint. No sap d’on li surten,.... i la bèstia si que ho sap... aggg... i els petits caps grossos es fiquen per tot arreu i la poden fecundaaarr!!!

La boja es pensa que li cauen del cel, plovent, com si un bufarut fes ploure capgrossos, o es pensa que la piscina està bruta i la neteja cada dia, i cada dia li neixen els cap grossos, més formosos, aggggg.....

 

(veu liquid)

 

El que no s’ha adonat , es que neixen al matí, just quan la bèstia marxa, saltant per les teulades i allà se li queden les bestioles negres, peludes,.... els fillets del cor.

 

Les entranyes de la bèstia són plenes d’enigmes. Que menja la bèstia?

La bèstia menja tot lo que troba pel carrer, el que troba pels boscos i les sobretot les sobres de la nevera de la boja. Quines delícies: Carn passada, iogurts caducats, el pa bimbo just quan es comença a tornar blau, ni abans, ni després just aquell moment on agafa el color blau elèctric. (la bèstia es llepa)